Un regal més que la muntanya m?ha donat. Una sorpresa a un dia de mal temps que en teoria no em permetria sortir. Com va dir un savi amb nom d'ocell "sinó és això, què té sentit" No portava la càmera de fotos per immortalitzar el dia però la meva retina s?ha quedat impresa de tot el què he vist i a la memòria a quedat una bona empremta.
Tinc la sensació que no tornaré a veure Collserola de la mateixa manera però el què és cert que em gratifica cada vegada que surto per ella. S?ha convertit en una escapatòria de luxe quan només tinc el matí per la muntanya. He trobat racons per perdrem que tornaré a visitar. Collserola em permet perdrem. Collserola em permet agilitzar l?orientació, jugar amb el mapa, amb el gps. Collserola em permet sortir sense una ruta fixa i després canviar-la segons el dia i això em dona molta llibertat. LLIBERTAT AMB MAJUSCULES.
És diumenge i fa uns dies que neva. Ha de ser motiu d?alegria i així és però això fa difícil sortir a la muntanya. Aquest matí m?he posat el despertador a les 08:30 i he posat el peu a terra passades les 9. Miro per la finestra i trec el braç, no plou! S?ha de fer alguna cosa fer celebrar-ho.
És diumenge i fa uns dies que neva. Ha de ser motiu d?alegria i així és però això fa difícil sortir a la muntanya. Aquest matí m?he posat el despertador a les 08:30 i he posat el peu a terra passades les 9. Miro per la finestra i trec el braç, no plou! S?ha de fer alguna cosa fer celebrar-ho. Aniré a corre per Collserola.
Sóc conscient que farà fred i surto preparat amb amb malles, guants i buff pel cap. Vaig des de Sabadell a Can Coll (Cerdanyola) i deixo el cotxe, ja plou. Comença la història. Està plovent abans de començar però crec que pararà. Em poso els auriculars per primera vegada per sortir per Collserola però tinc una nova adquisició que em ve de gust escoltar. (macaco, ojos de brujo, etc) música fusió.Començo a corre entre aigua i fang, intento evitar els bassals per no mullar-me les sabates. La cosa es complica cada vegada més hi ha trams del camí que estan completament plens d?aigua i he d?anar fent salts. El camí es torna estret i he d?anar per la torrentera amb aigua. Començo a pensar que les sabatilles acabaran força molles. La neu ja fa presència als laterals del camins i als arbres. Això em motiva.
El paisatge està maquíssim amb la neu i la humitat. Hi ha molts tolls i torrents d?aigua neta al meu voltant.Després d?unes quantes pujades que em fan despertar arribo a un pla que em porta fins a Can Borrell. Quina oloreta més bona a carn a la braça. El dimoni em crida però pot més la muntanya. Ara toca decidir per on anar. M?encanta de vegades no portar la ruta feta del tot per anar decidint. Tinc dos opcions anar cap a la reserva de la Font Groga o cap a la carretera de l?Arrabassada que en portaria al meu destí, el TIBIDABO. Sempre fa gràcia fer un cim encara que sigui urbanitzat.
El camí puja primer molt estret amb molta roca que em fa relliscar alguna vegada fins arribar a una pista. No em molesta perquè evitarà moltes zones d?aigua acumulada. Aquest tram està molt bé fins que arribo a una zona urbanitzada que converteix la pista de terra en asfaltada. La neu cada cop és més present. No m?esperava tanta. Sembla un paisatge del prepirineu. Troba màquines i veïns al carrer. La 
neu ha fet estralls. Arbres caiguts el carrer ple de neu, cotxes que no poden sortir a causa d?això. La gent em saluda. Deuen pensat: que fot aquest tiu corrents per aquí amb fred i plovent. Les rampes són cada cop més fortes i les cames comencen a dir prou. Em nego. Poso la reductora i endavant. De cop, s?acaben les cases i la natura em dona el primer regal del dia. Unes vistes amplies de Collserola amb tots els arbres blancs com si estigués al Pirineu! Ara val la pena para i gaudir del regal. Brutal. L?ermita de Sant Medí blanca les poques construccions que hi ha blanques. Tot blanc. Arribo a la part que espero més lletja, la carretera. La mare que va parir a la neu. És a tot arreu, quina canya. Estic corrents al costat de Barna i sembla el Pirineu. Començo la carretera davant de la mirada del conductors. Hi ha una mica de boira que fa encara més encantadora la situació. He d?anar a trobar una pujada que conec que em portar pel mig del bosc fins el Tibidabo. Passo un parell de pàrquings. El del mirador de Sant Medir i el del mirador de la Font Groga. Hi ha algun cotxe que amb nens s?arriben fins la neu. He trobat el camí que passa pel bosc. Osti hi ha gaire bé un pam de neu. AIXÒ ÉS UNA HIVERNAL. El camí comença difícil, un arbre al mig del camí que em fa passà per sobre amb dificultat. Estic força mullat. Els arbres no paren de posar-se al meu camí. Les pluges han fet caure forces arbre de grans dimensions. Passarà molt temps fins que puguin passar les bicicletes i les persones. Em fa riure pensar que fa una hora mirava de no posar el peu a l?aigua i ara els peus es fiquen a la neu fins més enllà del turmell. On estan les meves botes i polaines? Uns arbres els passo per sobre altres per un costat i altres entre les branques. Tinc els peus molls, l?impermeable (tipus Pit) moll, mitjons, guants mollts(me?ls trec) i demés molls però aquest paisatge nevat amb obstacles cada deu metres ho val tot. Això sembla la ETERNAL RUNNING.
neu ha fet estralls. Arbres caiguts el carrer ple de neu, cotxes que no poden sortir a causa d?això. La gent em saluda. Deuen pensat: que fot aquest tiu corrents per aquí amb fred i plovent. Les rampes són cada cop més fortes i les cames comencen a dir prou. Em nego. Poso la reductora i endavant. De cop, s?acaben les cases i la natura em dona el primer regal del dia. Unes vistes amplies de Collserola amb tots els arbres blancs com si estigués al Pirineu! Ara val la pena para i gaudir del regal. Brutal. L?ermita de Sant Medí blanca les poques construccions que hi ha blanques. Tot blanc. Arribo a la part que espero més lletja, la carretera. La mare que va parir a la neu. És a tot arreu, quina canya. Estic corrents al costat de Barna i sembla el Pirineu. Començo la carretera davant de la mirada del conductors. Hi ha una mica de boira que fa encara més encantadora la situació. He d?anar a trobar una pujada que conec que em portar pel mig del bosc fins el Tibidabo. Passo un parell de pàrquings. El del mirador de Sant Medir i el del mirador de la Font Groga. Hi ha algun cotxe que amb nens s?arriben fins la neu. He trobat el camí que passa pel bosc. Osti hi ha gaire bé un pam de neu. AIXÒ ÉS UNA HIVERNAL. El camí comença difícil, un arbre al mig del camí que em fa passà per sobre amb dificultat. Estic força mullat. Els arbres no paren de posar-se al meu camí. Les pluges han fet caure forces arbre de grans dimensions. Passarà molt temps fins que puguin passar les bicicletes i les persones. Em fa riure pensar que fa una hora mirava de no posar el peu a l?aigua i ara els peus es fiquen a la neu fins més enllà del turmell. On estan les meves botes i polaines? Uns arbres els passo per sobre altres per un costat i altres entre les branques. Tinc els peus molls, l?impermeable (tipus Pit) moll, mitjons, guants mollts(me?ls trec) i demés molls però aquest paisatge nevat amb obstacles cada deu metres ho val tot. Això sembla la ETERNAL RUNNING. Començo a tenir dubtes de si podré arribar al CIM. - Noooo! - Sinó arribo no dic ni pio.- Com puc explicar que no he pogut pujar al Tibidabo? - Ahhhh. - He d?arribar.Amb moltes penes arribo a una zona urbanitzada que no vol dir sense problemes. Ja trobo gent que fa feines de treure arbres del mig i de sobre de cotxes. Quin desgavell. Ja hi ha gent sonada que va de passeig per la zona, això em fa pensar que m?apropo al ?Cim?. Ara ja no són arbres sinó cables tallats que suren a la aigua-neu. Ja he arribat al Tibidabo. Hi ha gent, no molta i les vistes no tenen color amb la resta de recorregut. Barcelona.
Es hora de baixar cap el cotxe. Per on torno? Decideixo anar per Sant Medir. L?elecció és segura però poc atractiva. És tard i no val equivocar-se. Baixo molta estona per asfalt. No em paro a l?ermita. Em balla el cap, les indicacions em porten a Can Borrell i vull veure Can Coll que és on tinc el cotxe. Baixo i baixo. Em trobo amb tres més sonats més que corren per la muntanya. Ara arriba la remullada. Quatre torrents separats per uns centenars de metres. He de saltar amb ganes per no passar pel mig. Uns tres metres tenen d?amplada i fa que els peus toquin una mica l?aigua. Les sabatilles fa xof i a cada passa salta aigua del seu interior. Jejeje. Què passa, dos sonats corredors parats davant d?un torrent que fa més de cinc metres. Uf. El primer fa marxa enrera però jo no puc fer res, he d?anar a l?altre banda. Em ve al cap una expressió: A MUERTE! La estela de l?ETERNAL RUNNING EM SEGUEIX. Veig a Mirlo ficant-se mentre crida i tots com boixos després. He de preocupar-me de ficar-me a un torrent d?aigua cristalina? A MUERTE! Los dos ?colgaos? flipen i jo continuo. Arribo a Can Borrell i les cames em fan mal. Porto més de dos hores i 18 quilòmetres corrents. Ja veig que queda poc i trec forces per acabar. Torno a riure. Abans anava amb compte per no mullar-me i ara vaig pel mig del camí i s?enfonsa mitja sabatilla al fang. No necessito una sabatilla amb amortiment, el fang ja fa aquesta funció.Em deixo anar a la baixada fins el cotxe. Ara es deixa veure el sol.Tinc un missatge al telèfon d'una madtemera que em deia que estaven uns quants a la Fuixarda. Uf missatge de les 12 quan jo estava al "Cim". Sort que no ho he vist perquè hagués volgut correr més rapid. Un altre dia serà. Llàstima.
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada